Ja fa molts anys, Adolfo Domínguez va encunyar l’expressió “la arruga es bella” per a les seves campanyes de promoció de la marca. Aquest lema transmetia la idea de que els patrons estètics a la moda es podien trobar mes enllà del planxat perfecte i la llisor dels teixits.
Però sembla que això no ho acabem de pair quan es tracta de l’arruga a la nostra pell. I l’exemple mes recent d’aquest cas el podem trobar en la imatge de Demi Moore desfilant per a Fendi a la Setmana de l’Alta Costura del París el passat mes de gener. Va sorprendre i donar lloc a molts comentaris (cita El País) la seva imatge física en el que semblava ser el resultat de la intervenció humana en un intent de pal·liar els efectes del pas del temps.
Deixant de banda les crítiques (al cap i a la fi cada una és mestressa del seu propi cos), l’assumpte ens duu un cop mes a demanar-nos per què ens veiem empeses a negar l’arruga. En el cas de l’exemple és clarament el model de bellesa que ven la cultura occidental, en el que la Moore va ser (i és) bandera de la gran indústria del cinema i les grans marques lligades a la imatge de la dona que, en interès de fortunes particulars, es pretén vendre com a necessitat universal. I, es clar, mentre la imatge vengui, el cos que ven aquesta imatge s’ha de mantenir a l’alçada d’allò que se n’espera.
Pero Hollywood no es el mundo real. Totes ho sabem. Hollywood es el món fantàstic al que, de tant en tant sentim la necessitat de treure el cap per a oblidar el nostre dia a dia una estona. I la indústria que viu de la imatge idealitzada, del cos perfecte, de la pell llisa, concentra els esforços en crear en el públic (el seu mercat) aquesta necessitat d’apropar-nos a l’ideal que ens vol vendre.
Tanmateix, si ens entretenim en buscar al voltant nostre, trobarem gent com Ángela Molina qui, al llarg dels anys manté viva la seva essència tot acceptant el que la natura fa amb la seva pell. Estem a molts kilòmetres de distància geogràfica i cultural, perquè l’Àngela encaixa al mercat escènic europeu, on sembla que es posi mes èmfasi en la història, la persona i la vivència que en el cos que la conté. L’Ángela ens es mes propera. Ens permet d’identificar-nos-hi, i al mateix temps ens permet seguir veient en ella un model de talent a la seva professió. I també un model de bellesa.
En qualsevol cas, sigui quin sigui el patró de bellesa al que ens sentim lligades, Demi Moore i Ángela Molina son màxims exponents dels seus respectius mercats. Dues “prime donne”. Dit això, quantes actrius i models mes o menys anònimes deixen de tenir accés a papers o campanyes de publicitat quan fan anys? Quantes son les dones que, sense haver esmerçat esforços i havent demostrat un excel·lent desenvolupament a les seves professions, es troben en la tessitura d’haver de prendre la decisió de com afrontar el pas del temps?
Com afrontar el pas del temps? Aquesta és la pregunta que, d’una manera o altre, ens fem qualsevol de nosaltres sense aspirar a papers al cinema, sinó aspirant a representar feliçment el nostre paper a l’escenari que ens ha tocat viure. Amb una sola diferència: el nostre paper no es de ficció.
Autor: Albert Tur
